Pel seu estatus jurídic. És oficial en un estat sobirà (Andorra) i, al costat del castellà, en tres comunitats autònomes espanyoles, fet que comporta una presència significativa a l’Administració pública i el seu ensenyament obligatori en el sistema educatiu.

Per la seva demografia. El català és la vuitena llengua de la Unió Europea. El nombre de persones que el parlen és superior al de les que parlen finès o danès, i equiparable al de les que parlen suec, grec o portuguès a Europa.

Per la seva situació sociolingüística. Es transmet de manera intergeneracional amb normalitat. L’entenen el 95% dels ciutadans d’Andorra, Catalunya i les Illes Balears i més del 80% dels del País Valencià. A més, els qui fixen la seva residència en aquests territoris tendeixen a aprendre’l i a fer-lo servir en les relacions públiques i fins i tot familiars.

Per la seva tradició i vitalitat literària. Compta amb textos escrits, ininterrompudament, des del segle XI i actualment compta amb més de 1.200 autors literaris vius (Institució de les Lletres Catalanes).

Pel seu equipament lingüístic. És una llengua plenament codificada normativitzada i estandarditzada amb un total consens acadèmic. Compta amb una autoritat lingüística reconeguda (l'Institut d'Estudis Catalans ) i els seus recursos lingüístics i estudis sobre gramàtica, lexicografia, etimologia, dialectologia, terminologia, història de la llengua o onomàstica, són comparables als de les grans llengües. Disposa d'un diccionari normatiu i d'un gran nombre de diccionaris de definicions, així com diccionaris d’equivalències de les llengües més difoses del món, com són l’anglès, el castellà, el francès, l’alemany, el rus o el xinès. A més, el català té una notable capacitat d’elaboració i difusió de neologismes i un sistema organitzat per a la seva normalització per mitjà del Centre de Terminologia TERMCAT.