Catalunya ha donat figures importants a gairebé tots els àmbits de la cultura -arts i humanitats- i també en el camp de la investigació científica.
La situació geogràfica de Catalunya ha facilitat la penetració dels corrents de l’art i del pensament europeus; la presència d’una capital de l’envergadura de Barcelona ha contribuït a enfortir i difondre el món cultural i científic català.

Arquitectura
Al llarg dels segles, s’han anat desenvolupant i adaptant els estils artístics predominants a Europa. Les grans catedrals i monestirs medievals parteixen del romànic, molt arrelat a la Catalunya Vella, fins arribar a l’esplendor del gòtic, estil que triomfa a les ciutats -especialment Barcelona- i, en general, a la Catalunya Nova. Mereixen una menció especial les petites esglésies romàniques pirinenques que ens han deixat, a més, un ric conjunt de pintures al fresc conservat en gran part en el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Per tot el país trobem exemples interessants d’arquitectura renaixentista, barroca i neoclàssica, però és el Modernisme, de finals del segle XIX -època d’expansió econòmica i demogràfica-, el que es presenta com a art nacional i dona especial importància a les arts decoratives, convertint-se en el moviment artístic més brillant del moment. Antoni Gaudí (1852-1926), la figura més destacada i internacionalment reconeguda, sobrepassa els límits del moviment per la seva extraordinària personalitat (La Sagrada Família, el Parc Güell, la Casa Milà, coneguda com La Pedrera, la Casa Batlló, a Barcelona, la cripta de la Colònia Güell, etc.). Altres arquitectes destacats del moment són Domènech i Montaner (1850-1923), modernista "canònic", autor del Palau de la Música Catalana i de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, i Puig i Cadafalch (1867-1957), Josep M. Jujol, Cèsar Martinell o Lluís Muncunill.

Durant els anys vint, amb el grup GATPAC, el racionalisme arquitectònic va tenir un interessant floriment, amb figures com Josep Lluís Sert, Torres Clavé, Churruca, entre d’altres. A l’època contemporània trobem un interessant grup d'urbanistes i arquitectes, com, ara Josep A. Coderch, l’equip Bohigas-Martorell-Mackay i Ricard Bofill. La remodelació de Barcelona com a ciutat olímpica (1992) va tenir gran incidència en aquest àmbit.

Òpera
Gràcies a la llarga i fructífera història del Gran Teatre del Liceu, Barcelona és un referent en el món de l’òpera. Creat l’any 1847 en ple centre de la Rambla per la burgesia catalana que, a partir d’una societat de propietaris, va construir un edifici de gran sumptuositat, es va convertir preferentment en teatre d’òpera, amb inicial predomini de l’òpera italiana (bel canto, Verdi) i la francesa, i després amb gran difusió de l’obra de Wagner. Al costat del repertori tradicional, el segle XX va dur al Liceu obres contemporànies i d’avantguarda i també de l’època barroca. Ha influït decisivament en l’aparició de granes veus catalanes tals com Francesc Vinyas, Maria Barrientos, Conxita Supervía, Victoria de los Ángeles, Montserrat Caballé, Jaume Aragall o Josep Carreras. Varen tenir especial ressonància en la seva història, tan vinculada a la de la ciutat, el primer incendi (1861), la bomba anarquista (1893) i l’incendi de 1994, que va desembocar en la seva reconstrucció (1999) i en la titularitat pública.

Música
La música catalana culta té una llarga tradició, des de la famosa recopilació del Llibre Vermell de Montserrat, passant per compositors de la talla de Joan Brudieu, Antoni Soler, Ferran Sors o, ja en èpoques més recents, Enric Morera, Enric Granados, Isaac Albéniz o Robert Gerhard, per citar únicament alguns dels noms més coneguts. En l’àmbit dels intèrprets, són figures molt destacades el violoncel•lista Pau Casals -representant il•lustre de l’oposició catalana al franquisme i lluitador per la pau-, pianistes com Ricard Vinyes o Alícia de Larrocha, l'intèrpret de viola de gamba i musicòleg Jordi Savall, i un llarg etcètera.

En el camp de la música popular, juntament amb els grans compositors de sardanes -Pep Ventura, Juli Garreta- és important la tradició coral i orfeonista, Anselm Clavé i institucions de prestigi com l’Orfeó Català. Modernament, la dedicació a tot tipus de gèneres musicals ha donat figures tan interessants com Tete Montoliu i Jordi Rossy en el jazz; Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet entre els cantautors; Peret com a màxim representant de la rumba catalana; Carmen Amaya, Maite Martín, Duquende o Poveda en flamenc; sense oblidar grups de pop i rock com El Último de la Fila, Els Pets o Sopa de Cabra, o autors com Pau Riba i Jaume Sisa, entre molts altres.

Pintura i escultura
Al llarg del temps, les arts plàstiques han donat obres i figures esplèndides. El segle XX ha estat especialment ric en artistes de renom internacional. Picasso (1881-1973) es va formar a Catalunya en el món del Modernisme, molt estretament vinculat a ella (època blava, de Gósol, cubisme a Horta de Sant Joan i Cadaqués),li va deixar el magnífic testimoni del Museu Picasso de Barcelona. Joan Miró (1893-1983) va aconseguir fama mundial a partir de la seva relació amb el món del surrealisme a París i va derivar cap a una pintura menys figurativa, amb un univers de signes propis -dona, estels, ocells- d’una força i una poesia extraordinàries; també va fer ceràmica (amb Josep Llorens Artigas), escultura, escenografia i tapissos; la seva relació amb el món català es reflecteix a la Fundació Joan Miró de Barcelona (1975), obra del seu amic l’arquitecte Josep Lluís Sert. Salvador Dalí (1904-1989) és un altre dels grans artistes mundialment reconeguts; adscrit al moviment surrealista, avantguardista i iconoclasta, amb una tècnica pictòrica impecable, va deixar que el paisatge de L'Empordà amarés la seva obra; va fundar el Teatre-Museu Dalí (1968) en el seu Figueres natal i actualment també estan oberts al públic la seva casa de Portlligat i el castell de Púbol, que va restaurar i regalar a Gala, la seva esposa i musa.

També va aconseguir prestigi internacional a partir dels anys cinquanta el pintor Antoni Tàpies, la pintura informalista del qual ha exercit gran influència i que té a Barcelona una fundació d’art que du el seu nom.

Disseny
El Modernisme va donar un fort impuls a les arts decoratives -moblistes, ceramistes, forja de ferro-, sovint a partir de dissenys dels mateixos arquitectes, com en el cas de Gaudí o de Domènech i Montaner. Les modernes tendències del disseny han arrelat amb força a Catalunya des dels anys seixanta i Barcelona s’ha convertit en un important centre de disseny industrial, amb institucions com el Foment de les Arts Decoratives que concedeix prestigiosos premis ADI-FAD o BCD (Barcelona Centre Disseny) i escoles especialitzades (Elisava, Eina, Massana). Són figures destacades en aquest camp André Ricard, Miquel Milà, J. A. Coderch, Oscar Tusquets i Xavier Mariscal, entre d’altres.